Recordo que de un dia per a l’altre, vas aparèixer en la meua vida, no meu podia creure, no sabia que aquell fet la marcaria. Ja res va ser com abans. Tenia que comptar amb tu per a tot, em vas canviar els hàbits, els costums, i tenia que demanar-te parer per a fer i desfer…a mi mai m’ha anat això, sempre he sigut molt independent.
Trobe a faltar coses que per perea mai vaig fer, coses que no se si en un futur podré fer…altres que havía deixat aparcades i que probablement no les recuperaré mai. Vaig tindre que canviar de vida, prenent-me les coses amb més calma, amb més resignació, a aguantar el dolor. A despertar-me a meitat nit, a viure pendent en tot moment. A caure i alçar-me a agafar força d’on no en hi ha.
Som com dr. Jeckyll i Mr.Hyde, qui sòc jo! Doncs no ho se, tan sols se que els meus budells avorreixen el menjar, li agafen mania a d’altre…i odien el bum bum! que emeteixen els altaveus en els locals tancats.
Això t’acota, t’aïsla. Però et dona forces per a disfrutar dels dies de bonança, això si sense oblidar en cap moment que al cap de un instant tot pot canviar…Puc dir que gràcies als remeis naturals duc mesos sense despertar-me sobresaltada. Però fins trobar açò ne passat moltes en vela.
Diuen que els dolors del part son els pitjors, sincerament no crec que ho puguen superar, tan sols qui conviu amb el Síndrome del Colon irritable pot fer-se un poc a la idea del suplici que implica, difícil d’entendre per a la resta. I m’entren ganes de cridar, d’enviar-ho tot a la merda, d’enviar-ho tot a fer la mà! però per molt que ho intento no em puc desfer d’ell.
(2 anys i mig de suplici i la lluita continúa!)
no li’n tenia ganes jo ni res jeje.
)
