Nada por aquí nada por acá…nunca os habeís preguntado cómo era capaz de salir entero después de ser serrado…nunca va mal recordar la magia que teníamos cuando éramos pequeños.

Siempre me han gustado los juguetes metálicos, de hojalata, recuerdo que de pequeña tenía una “trompa” que se accionaba levantando una palanca en el centro y no paraba de dar vueltas por todo el comedor, supongo que me gustaba sentarme a su lado viendo como los colores se perdían con la velocidad que cogía.

A día de hoy me volvería a sentar en el suelo para verlo, lástima que en una de esas, se perdiera. Este fin de semana vi un artilugio parecido, y me imaginé sentada en el suelo. Si hubiera sido por mi me lo hubiera traido a casa, pero bueno ya sabeís lo repesadas que se vuelven a veces las madres (que con lo mayor que eres, que para qué lo quieres…tanto cuesta intentar poner la mente en blanco y dejar pasar el tiempo!) y al final opté por otro artilugio (gracias papá!) a la par de curioso, sino más, lo vi y tenía que llevármelo conmigo. Le acciono una palanquita y me invita a volar, espero que sea el primero de una larga colección

No se si heu tingut mai eixa sensació, en la que de un moment a l’altre t’agradaria tornar enrere, no una estoneta, sino un munt d’anys, com quan eres menudet, diguem que quan anàvem a primaria o a la guarderia i que a la mínima, les mares prenien la decisió de que et quedares en casa per a que després no es complicara la cosa.

Avui en dia la gent no te cor, ara a els xiquets els envien a casa els de la guarderia o del cole, i en la feina doncs ja no te dic, ja pots posar-te a plorar (per el constipat clar) o fer cara de megacongestionat, que no te diu ningú allò de…si te trobes mal vesten cap a casa, suposo que hi ha gent per a tot, gent més o menys sufridora que li dic jo (la majoria no valdrien per al programa del 1,2,3, ja que quan arronsen el nas per a pegar el primer estornut, ja prenen la decisió de marchar cap a casa)

Suposo que tant ara, com tota la vida, no es que jo haja sigut molt dormidora, però em fa falta tindre al dia el acumulator de hores de dormir, manies que te una.

Tindré que pegar-li al viksvaporup a vore si m’espavile un poquet ;-p

PS_d’on trauen a tots els frikis que ixen en els programes de la tele????

De vegades em pase alguna volada per el cap, em solia posar una temporada pesada repetint fins a la sacietat vull açò vull açò i al final suposo que abatida per el cansament acabava cedint, deixant les coses pasar.

Ultimament no se per quina raó estic recuperant les coses que fa uns anys vaig deixar pendents, primer va ser el piercing i ahir els patins, els crits de ma mare dient-me però a tu no se te’n van eixes idees mai del cap, quina volà t’ha pillat ara…però que voleu que vos diga, encara escolte extremo com fa 14 anys…pq no puc tindre els mateixos somnis i necessitats d’abans…això em fa vore que o be estava molt adelantada per al meu temps, psicològicament parlant, pq encara li trobe sentit a les seves lletres o que la meua vida continue igual que sempre encara no es una “bulería” y encara no li he preguntat a “cap margarita si diu si o no”  o simplement “no es que me emocione otro amanecer”

Qui sap “si yo estoy medio loca también” en ganes de riure en ganes de oblidar les penes, en ganes de caure i alçar-me en un gran somriure en la cara i tornar-hi.

PS: sòc un poc extraterrestre

Ja fa temps que vaig descobrir les ecoesferes, llavors era molt complicat aconseguir-les i més encara tindre’n una d’elles.

Es curiós que puga haver vida dins d’una esfera, que hi haga dins d’ella un ecosistema autosuficient, en el que no es necesite res més, mentres observes desde fora com segueixen la seva vida en eixe submon uns quants camarons ( i tu pensant i lo bons que estarien a la paella!) el que no tinc clar es que aunque posen que son pacífics, suposo que sempre deu de nàixer algun de rebotat, i si comencen a ixir camarons per tots els llocs i no caben dins de l’esfera!! be la veritat es que la idea de montar l’ecosistema naix de la NASA, amb la finalitat de crear un ecosistema per als llargs viatges espacials.

A vore si em recupere econòmicament, cosa que pose en dubte, tenint en compte que d’aci un més em quede sense feina i em compre una ecosfera

Avui estava ullejant el taco del calendari i m’he trobat amb aquesta frase tant gran:

Se puede confiar en las malas personas, no cambian jamás (de un tal William Faulkner)

Lo bo es pot convertir en roïn però lo roïn en bo, es antinatural. En la natura tan sols pase en algunes coses m’han vingut al cap les panses, el raïm es converteix en les panses. De la resta de coses poques es poden reconvertir.

La confiança no es trobe aparellada amb LA MALDAT O LA BONDAT de les persones, simplement jo crec que es un efecte químic, es algo que es percebeix amb la presència d’un altra persona, l’aura que ens envolte, hi ha gent que no es capaç de distinguir-la i d’altra que de seguida la note.

Estava jo tan tranquila sopant i tenia un poc de fred per el que he pres la decisió d’enxufar el calefactor, com les regletes del menjador estan repletes i no tenia ganes de desenxufar res, l’he enxufat en un enchufe extensible que tenim, al cap de uns segons, s’ha fet la foscor i per darrere del sofà s’asomaven unes flames, si com ho sentiu, s’estava cremant la funda del sofà, he sabut reaccionar prompte i tan sols s’ha chamuscat un poquet, però si en ves d’estar aci aseguda, me n’haguera anat a deixar el plat en la cuina, que haguera passat, quan he vist les flames he pensat intenta apagar-ho!!! el tens que apagar! no sabia com reaccionaría davant d’una situació com aquesta i la veritat es que encara he sabut reaccionar.

Ara tinc un esglai dins de mi que no veas, vaig a vore si me sereno un poquet.

Pq estes coses sempre pasen quan estàs asoles en casa?

Aunque el títol del post pareix un poc espamero, reflexe que fa 3 anys vaig començar a treballar per al sunglasses, llavors estava com ara, cremada. En l’altra feina feia uns mesets que anaven les coses a pitjor, tot ho pagava jo (no de la butxaca en la merda de salari que cobrava haguera faltat això) però al ser la filla de un dels jefes, es el que te, que tots es pensen que tu tb ho eres (mentres estàs cobrant el sou més baix de tota l’empresa) i m’enduia alguna discussió que a mi ni m’anava ni em venía. Suposo que si vaig aguantar 4 mesos va ser per mun pare, derivava en mi feina i estava més tranquil, tenía pensat deixar-me la feina al mes següent, per a estar tranquileta en l’estiu, però d’un dia a l’altre em van trucar em van oferir un contracte de 4 mesos i vaig dir allà voy!! tenía que provar que es sentía treballant del que estava estudiant, pareix una tontería però sino per a que estàs estudiant una determinada carrera, per un troç de paper?

La carrera es va quedar un poc enrere, la distància, l’oblit…ja pareix una cançò de les que sonen per la radio tot el dia sense parar…i de moment per a la feina que tinc no em val de res la carrera, per a que em valga tindré que deixar de banda els contractes temporals i traurem la plaça, aunque realment no se si m’abellix pasar-me tota la vida tranquila a finals de mes, i pensant que faça el que faça igual cobraré, això no motive a ningú. Sòc aixina de rara, ho se :p

Estava navegant per internet, i m’he trobat en esta perleta.

“¿No duermes por ver Internet? Ve al médico”  tret de ELPAIS

mmm jo internet internet, lo que se diu internet encara no ho he vist, tindré que anar al metge? be, mes ben dit tindré que anar a l’oculista a vore si tinc algún problema de visió. O es una sèrie nova que han posat en la tv després del debacle d’altres.

A part de la conya, segons l’estudi, quan estava en morella haguera tingut que pasar per el proyecto hombre (m’he quedat un poc flipada al vore que també tracten aquesta adicció) però si vius asoles, a 70 km de la civilització i no vols arruinar-te en el telèfon, tens que buscar mètodes alternatius per a mantindre el contacte amb la gent, aunque després es perda un poc, i et trobes fora de lloc.

Si ja meu deia mun pare estàs enganchàaaaaaaaa…tot per mirar el correu electrònic o encantar-me un poquet fent un parell d’ajustes a l’ordinador si ejqueeee…

Las últimas investigaciones sobre el funcionamiento del cerebro sostienen que las personas que están realmente enamoradas pierden la capacidad de criticar a sus parejas, es decir, se vuelven incapaces de ver sus defectos, lo que viene a confirmar aquel popular refrán que asegura que “el amor es ciego”.

transcrito de EL PAÍS

Lo jodido es cuando recuperas la vista