Reconec que sòc una “desapegà” que de tant en tant no tinc coret, suposo que estic acostumada a tirar cap endavant i a deixar coses enrere, a canviar d’aires i tornar a començar de nou.
Reconec que tinc certa facilitat a desfer-me del sentiment de culpa, suposo que abans el tenia descompensat. Però avui ha sigut diferent, sempre que he deixat enrere una feina no he tingut pena, ben be tot al contrari, avui en dia quan vec alguns companys de la meua primera feina m’alegre per a que negar-ho suposo que el fet de que els conega de tants d’anys també te molt a vore, son com de la familia. Este matí quan he anat a la feina, he pensat és un dia més, i ho ha sigut fins l’hora d’esmorzar quan un company de feina s’ha despedit de mi, llavors m’ha vingut un poc de pena, no se no es que l’home siga molt simpàtic per a que negar-ho, però suposo que el fet que siga mes major, inconscientment m’ha fet pensar en un sentiment més com de avi-neta
Ara tinc que tornar un altre dia a esmorzar per a no perdre totes les bacteries que ingerim dia a dia en el bar de diputació, sino el meu cos perdrà totes les defenses 
