impresionant… Mayo 28, 2008

De vegades ens pasen coses rares que no tenen una explicació lògica, simplement ens quedem sorpresos per un moment, i després ens dediquem a pensar perquè ens han passat.

Ahir em va pasar una cosa rara, com si una part de mi em volguera dir algo. Em vaig vore reflejada a través de l’espill d’una finestra, però en ves de dir quina mala cara que fas, o que mal, por dios! vaig vore uns ulls i un serrell que m’eren familiars, no d’ara sino de fa uns 25 anys. No se si tindrà algun significat, vore’m reflejada com quan tenia 4 anys.

Suposo que m’està influint la lectura de Paulo Coelho ” A orillas del río Piedra me senté y lloré” parle del altre yo, de com som i de com ens veiem…ja vorem com acaba tot açò quan acabi el llibre

On vaig? Mayo 17, 2008

Pare jo on vaig nàixer? I això ara que importe, el que importe es que estem ací. Pare jo on vaig nàixer? El seu pare no sabia on mirar ja no sabia que contar-li quan era més menudeta qualsevol excusa li valia, podía convencer-la facilment en anar a prendre 4 olives en la taberna del Curro, però ara cada vegada que sentía la pregunta se li eriçava tota la pell per dins. Quan va prendre la decisió d’acollir a Maria no recordava el que li havia passat per el cap, tan sols recordava aquells plors que el van invaïr, passava mes gent aquell dia per el carrer però tots tiraven endavant pareixia que ningú els sentiguera, en Josep coneixía als seus pares i va pensar en endinaçar-se cap a dins, per a preguntar que li passava, l’estança estaba buida tan sols estava ella en el cabasset, després de mirar en tota casa, se’ls va trovar en el pati tots dos jacien morts. Va agafar a la menuda i se la va endur cap a casa, ell i la seva dona la cuidarien, ara amb el pas del temps es donava compte que aquella que consideravaa com sa filla no apareixia en cap registre com a tal, ell no era un home de papers, i en estos moments es mirà trista a la seua dona mentres preparava el sopar en la cuina, tenia por que fugira corrents. Però de repent quan estava a punt de contar-li la veritat, va sentir a la seva dona com deia va Maria que el pare està cansat, ajudam a posar la taula…

PD: moltes vegades he pensat en açò, suposo que quan la guerra civil es degueren donar molts casos com aquest, llavors no hi havia tanta burocràcia com ara.  Tot açò ho he rememorat amb el fet de tràfic de nens que els seus pares venen per uns euros, avui com ahir hi haura de tots els colors i es trobaran amb diferents situacions.

finito Mayo 14, 2008

Reconec que sòc una “desapegà” que de tant en tant no tinc coret, suposo que estic acostumada a tirar cap endavant i a deixar coses enrere, a canviar d’aires i tornar a començar de nou.

Reconec que tinc certa facilitat a desfer-me del sentiment de culpa, suposo que abans el tenia descompensat. Però avui ha sigut diferent, sempre que he deixat enrere una feina no he tingut pena, ben be tot al contrari, avui en dia quan vec alguns companys de la meua primera feina m’alegre per a que negar-ho suposo que el fet de que els conega de tants d’anys també te molt a vore, son com de la familia. Este matí quan he anat a la feina, he pensat és un dia més, i ho ha sigut fins l’hora d’esmorzar quan un company de feina s’ha despedit de mi, llavors m’ha vingut un poc de pena, no se no es que l’home siga molt simpàtic per a que negar-ho, però suposo que el fet que siga mes major, inconscientment m’ha fet pensar en un sentiment més com de avi-neta

Ara tinc que tornar un altre dia a esmorzar per a  no perdre totes les bacteries que ingerim dia a dia en el bar de diputació, sino el meu cos perdrà totes les defenses

en ocasiones… Mayo 13, 2008

Ultimament, no se ben bé per què, m’està venint al cap imatges de la lina morgan, si com ho sentiu, suposo que en el dia a dia em trobo massa gent que sería capaç de participar en el “timo de la estampita” sense cap necesitat d’actuar. (ondia parlant de la lina, m’acabe de vindre al cap la imatge de totes les cortines, mantel i roba de lunars, quanta merda que tinc almacenada en el disc dur del meu cervell, tindré que formatejar-lo)

un díeta, tan sols un díeta…

monodosis Mayo 12, 2008

Li agradava sentir el soroll de la cafetera a primeres hores del matí, aquella explosió de vapor aconseguía transportar-la fins l’altra part de l’edifici fastuós amb pareds amples, sempre es preguntava el mateix com podia sentir la cafetera en lo lluny que la tenía, qui sap si tan sols era fruit de la seva imaginació, els matins que estava sola la sentía i la transportava, en canvi d’altres ben be podia pensar que no hi havia cap activitat en la resta de l’edifici.

Aquest matí no havia sigut com els altres, sempre solia sentar-se en el mateix lloc al costat d’una columna, sempre estaven els mateixos però avui era tot diferent…seguda en la distància apartada dels demés, mentres notava el café calent, no hi havia manera de que es refredara sentint els aromes, tampoc es que fora gran cosa però es podia digerir…mentres jugava amb la cullereta s’ha adonat que era el seu antepenúltim café, qui sap si l’últim…Simplement em quedaven dos cafés més…

curiositats Mayo 9, 2008

Suposo que hi han coses que diuen molt de la persona, normalment per raons de feina basicament, em toque canviar de tant en tant el password del meu usuari, no es que siga un hacha o una d’estral per a estes coses, però n’he tingut algunes de gracioses, recorde que en l’anterior feina un compi i jo ens picavem a vore quina era “mas molona”, ell es va quedar en Atormentado mentres jo en les meues vaig arribar a incloure en la més arriscada de totes després de una nit de lujuria gastronòmica tan sols m’enrecordava del “allioli” el problema es quan l’informàtic te la demane per telèfon per a reconfigurar-te alguna cosa, sempre estàs desitjant que te diga posa el paswd, però de tant en tant…pasa el que pasa, menys mal que la que tinc ara després d’haver pasat un estiu “undersun”, es més normaleta, suposo que si fan un anàlisis de les meues contrasenyes, arribaran a la conclusió de que tinc alma de peó de obra.

Currante-allioli-undersun= peó de l’obra jeje

A vore per on em decante per a posar la pròxima

mañana no podré jugar a fútbol… Mayo 4, 2008

No se si heu tingut mai eixa sensació, en la que de un moment a l’altre t’agradaria tornar enrere, no una estoneta, sino un munt d’anys, com quan eres menudet, diguem que quan anàvem a primaria o a la guarderia i que a la mínima, les mares prenien la decisió de que et quedares en casa per a que després no es complicara la cosa.

Avui en dia la gent no te cor, ara a els xiquets els envien a casa els de la guarderia o del cole, i en la feina doncs ja no te dic, ja pots posar-te a plorar (per el constipat clar) o fer cara de megacongestionat, que no te diu ningú allò de…si te trobes mal vesten cap a casa, suposo que hi ha gent per a tot, gent més o menys sufridora que li dic jo (la majoria no valdrien per al programa del 1,2,3, ja que quan arronsen el nas per a pegar el primer estornut, ja prenen la decisió de marchar cap a casa)

Suposo que tant ara, com tota la vida, no es que jo haja sigut molt dormidora, però em fa falta tindre al dia el acumulator de hores de dormir, manies que te una.

Tindré que pegar-li al viksvaporup a vore si m’espavile un poquet ;-p

PS_d’on trauen a tots els frikis que ixen en els programes de la tele????